En els darrers anys no se’ns fa gens estrany veure que els llibres
relacionats amb la ciència encapçalen la llista dels més venuts. Un clar
exemple seria “L’enzim prodigiós” o
bé els llibres escrits per Eduard Punset; entre altres. Fa uns anys eren ben
pocs els interessats en aquest gènere literari. Per això podem tenir la idea errònia
que els llibres de divulgació i entreteniment científics són llibres moderns,
que el gènere és un invent dels nostres dies. Però si fem un breu repàs a la
història ens adonarem que aquest gènere fa molt de temps que es va originar.
La impremta va contribuir, des de finals del segle XV, de manera decisiva a
la transformació del saber científic a un saber públic. Va permetre que les
grans obres poguessin arribar a un major públic i d’altra banda també va
contribuir a l’aparició d’obres menys conegudes. Així doncs, la ciència va
abandonar les universitats i biblioteques per accedir a la societat. Amb la
publicació de llibres científics i l’augment de públic va aparèixer la figura
dels mercaders de ciència; aquells que compraven i venien coneixement. Però si retrocedim
en el temps veurem que la idea de vendre coneixement és com a mínim tan antiga
com la crítica de Plató als sofistes per aquesta pràctica.
Sembla ser que els primers llibres que sortiren dels cercles acadèmics
foren els anomenats “Llibres de secrets”, datats del segle XVI. Aquests llibres
presentaven una nova ciència més popular i enfocada a la seva utilitat. Els
“Llibres de secrets” estaven escrits en llengües “no cultes” (fins llavors la
ciència s’escrivia majoritàriament en llatí o grec); circulaven per les
botigues, els tallers d’artesans, les acadèmies, les places... proporcionant
als lectors coneixements en molts àmbits, des de l’alquímia fins a consells
domèstics. Podríem considerar aquest
fenomen com la primera aproximació de la ciència als cercles populars.
Però els llibres relacionats amb la ciència no es van quedar en els primitius
“Llibres de secrets”, sinó que anaren evolucionant poc a poc. Al llarg del
segle XVIII van aparèixer les primers obres de caràcter enciclopèdic, una de
les més importants i conegudes de l’època fou Encyclopédie ou Dictionnarie raisonné des sciences, arts et métiers (Enciclopèdia o diccionari de la ciència, l’art i
els oficis) (1751-1772) escrita per Diderot i D’Alembert.
A partir de l’aparició de la impremta, el mercat editorial va anar creixent
i es va anar nodrint de multitud d’obres de caire científic escrites pels propis
científics o bé per amateurs en l’àmbit de la ciència. Un d’aquests amateurs
fou Robert Chambers amb el seu llibre titulat Vestiges of the Natural History of Creation (Vestigis de la historia natural de la Creació) (1844), el primer llibre, abans de l'Origen de les Espècies (1859) de Darwin,
que ens parla sobre l’origen i l’evolució de la vida a la Terra. Gràcies a la
mecanització dels processos d’impressió van aparèixer nous vehicles de
comunicació, com ara noves enciclopèdies, diccionaris, articles en revistes ressenyes
i revistes de divulgació... Aquest procés culminà amb l’aparició de revistes periòdiques
dedicades a la divulgació científica com Die
Natur (La naturalesa) (1852). La publicació d’articles i notícies
científiques a la premsa a finals del segle XIX, va afavorir a aquest procés de
difusió del coneixement.
A Espanya aquest fenomen també va donar-se, no només amb la traducció
d’obres d’autors europeus sinó amb la creació d’una biblioteca pròpia d’autors
espanyols. Un d’ells fou el professor Odón de Buen (1863-1945) que va
col·laborar en la publicació d’una Història
Natural (1891) dirigida a especialistes, però també va publicar una versió
enfocada a les classes populars al 1896.
Una altra de les idees errònies que tenim és que el contingut dels llibres
de ciència ens mostren la veritat absoluta. Allò que escriu o diu un científic
no pot ser criticat sense una base sòlida. Per tant és incomprensible criticar
o dubtar de la veritat que ens mostren les obres mestres de la ciència occidental:
Copèrnic, Einstein, Newton.. I el seu coneixement ha de ser preservat i
analitzat com a “el coneixement”. Però l’historiador Robert Darnton ens va
descriure el veritable circuit de comunicació que tenien els primers llibres de
ciència. Els missatges passaven dels autors als editors, als impressors, als
distribuïdors, als llibreters fins arribar als lectors. Davant la reacció dels
lectors, els autors revisaven i corregien els textos; i de nou el retornaven al
lector. Així doncs el coneixement científic i els llibres de ciència eren un
objecte cultural amb vida pròpia, on les opinions dels lectors es tenien en
compte en el moment de modificar el text per futures edicions.
Bibliografia
Burke, P. (2002). Historia social del conocimiento. De Gutenberg a Diderot. Traduït
per Isidro Arias. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. (Burke, P. (2000). A social history os Knowledge. Cambridge:
Blackwell Publishers Ltd.)
Nieto-Galan, A. (2010). “La ciencia en
la esfera pública del siglo XIX: géneros, discursos y apopiaciones”. Cultura escrita & sociedad. 10:53-80.
Nieto-Galan, A. (2011). “La ciencia impresa”. A: Los públicos de la ciència. Expertos y
profanos a través de la historia. Madrid: Marcial Pons. Pp: 41-80
