L’origen dels llibres de divulgació científica

En els darrers anys no se’ns fa gens estrany veure que els llibres relacionats amb la ciència encapçalen la llista dels més venuts. Un clar exemple seria “L’enzim prodigiós” o bé els llibres escrits per Eduard Punset; entre altres. Fa uns anys eren ben pocs els interessats en aquest gènere literari. Per això podem tenir la idea errònia que els llibres de divulgació i entreteniment científics són llibres moderns, que el gènere és un invent dels nostres dies. Però si fem un breu repàs a la història ens adonarem que aquest gènere fa molt de temps que es va originar.

La impremta va contribuir, des de finals del segle XV, de manera decisiva a la transformació del saber científic a un saber públic. Va permetre que les grans obres poguessin arribar a un major públic i d’altra banda també va contribuir a l’aparició d’obres menys conegudes. Així doncs, la ciència va abandonar les universitats i biblioteques per accedir a la societat. Amb la publicació de llibres científics i l’augment de públic va aparèixer la figura dels mercaders de ciència; aquells que compraven i venien coneixement. Però si retrocedim en el temps veurem que la idea de vendre coneixement és com a mínim tan antiga com la crítica de Plató als sofistes per aquesta pràctica.

Sembla ser que els primers llibres que sortiren dels cercles acadèmics foren els anomenats “Llibres de secrets”, datats del segle XVI. Aquests llibres presentaven una nova ciència més popular i enfocada a la seva utilitat. Els “Llibres de secrets” estaven escrits en llengües “no cultes” (fins llavors la ciència s’escrivia majoritàriament en llatí o grec); circulaven per les botigues, els tallers d’artesans, les acadèmies, les places... proporcionant als lectors coneixements en molts àmbits, des de l’alquímia fins a consells domèstics. Podríem considerar aquest  fenomen com la primera aproximació de la ciència als cercles populars. Però els llibres relacionats amb la ciència no es van quedar en els primitius “Llibres de secrets”, sinó que anaren evolucionant poc a poc. Al llarg del segle XVIII van aparèixer les primers obres de caràcter enciclopèdic, una de les més importants i conegudes de l’època fou Encyclopédie ou Dictionnarie raisonné des sciences, arts et métiers (Enciclopèdia o diccionari de la ciència, l’art i els oficis) (1751-1772) escrita per Diderot i D’Alembert.

A partir de l’aparició de la impremta, el mercat editorial va anar creixent i es va anar nodrint de multitud d’obres de caire científic escrites pels propis científics o bé per amateurs en l’àmbit de la ciència. Un d’aquests amateurs fou Robert Chambers amb el seu llibre titulat Vestiges of the Natural History of Creation (Vestigis de la historia natural de la Creació) (1844), el primer llibre, abans de l'Origen de les Espècies (1859) de Darwin, que ens parla sobre l’origen i l’evolució de la vida a la Terra. Gràcies a la mecanització dels processos d’impressió van aparèixer nous vehicles de comunicació, com ara noves enciclopèdies, diccionaris, articles en revistes ressenyes i revistes de divulgació... Aquest procés culminà amb l’aparició de revistes periòdiques dedicades a la divulgació científica com Die Natur (La naturalesa) (1852). La publicació d’articles i notícies científiques a la premsa a finals del segle XIX, va afavorir a aquest procés de difusió del coneixement.

A Espanya aquest fenomen també va donar-se, no només amb la traducció d’obres d’autors europeus sinó amb la creació d’una biblioteca pròpia d’autors espanyols. Un d’ells fou el professor Odón de Buen (1863-1945) que va col·laborar en la publicació d’una Història Natural (1891) dirigida a especialistes, però també va publicar una versió enfocada a les classes populars al 1896.

Una altra de les idees errònies que tenim és que el contingut dels llibres de ciència ens mostren la veritat absoluta. Allò que escriu o diu un científic no pot ser criticat sense una base sòlida. Per tant és incomprensible criticar o dubtar de la veritat que ens mostren les obres mestres de la ciència occidental: Copèrnic, Einstein, Newton.. I el seu coneixement ha de ser preservat i analitzat com a “el coneixement”. Però l’historiador Robert Darnton ens va descriure el veritable circuit de comunicació que tenien els primers llibres de ciència. Els missatges passaven dels autors als editors, als impressors, als distribuïdors, als llibreters fins arribar als lectors. Davant la reacció dels lectors, els autors revisaven i corregien els textos; i de nou el retornaven al lector. Així doncs el coneixement científic i els llibres de ciència eren un objecte cultural amb vida pròpia, on les opinions dels lectors es tenien en compte en el moment de modificar el text per futures edicions.

Bibliografia

Burke, P. (2002). Historia social del conocimiento. De Gutenberg a Diderot. Traduït per Isidro Arias. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. (Burke, P. (2000). A social history os Knowledge. Cambridge: Blackwell Publishers Ltd.)

Nieto-Galan, A. (2010). “La ciencia en la esfera pública del siglo XIX: géneros, discursos y apopiaciones”. Cultura escrita & sociedad. 10:53-80.

Nieto-Galan, A. (2011). “La ciencia impresa”. A: Los públicos de la ciència. Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Marcial Pons. Pp: 41-80